El plaer

La Laia perd els dies a Cadaqués i no sap com treure’s del cim la malvolguda sensació d’ansietat que li produeixen els dies, les hores, el pas fastigós dels minuts. La Laia pensa sempre que perd el temps, i no és capaç de fer-hi res. Tampoc no té les ganes ni l’energia necessària per canviar les coses. Només quan és a prop del Maurici li minva un xic el malestar minúscul que li mina el trajecte que uneix la seva gola amb el seu estómac. Sovint sent unes basques imprecises, però ben notòries. Aleshores s’estira nua al llit i es deixa anar escoltant un adagi lentíssim d’Scarlatti; pren l’ampolla de Prada (en la versió de fleur d’oranger) que té damunt la tauleta de nit i se’n ruixa amb abundància el cos. Durant molt de temps, aquesta ha estat per a ella la luxúria més extrema, el plaer més excels. 

Roma: la Piazza della Rotonda

 

Certament, la Piazza della Rotonda, amb el Pantheon de front, és la plaça més bella de la ciutat on totes les piazze són belles. Cal anar-hi just a la matinada, venint de prendre unes copes al Campo de Fiore, camí del Corso. Aleshores, la ciutat està buida i la BSO precisa no és altra que qualsevol dels concerts barrocs que sovint escolten la Laia i el Maurici. De nits, els portals enormes del Pantheon semblen les portes a qualsevol dels cercles que el Dante descrivia a la Divina Comèdia. En cap altre lloc, però, no fa bo d’estar que no sigui aquí.

Al Maurici, quan torna sol al seu pis de la Via della Vite, li agrada acostar-se a les columnes gegantines del temple. Sap que dins hi ha la tomba de Raffaello Sanzio, i en coneix l’epitafi: Ille hic est Raphael timuit quo sospite vinci, rerum magna parenset moriente mori (Aquí reposa Raffaello; mentre era viu, la Natura temia d’ésser vençuda per ell; ara que és mort, tem de morir). Hi ha també la tomba d’Arcangelo Corelli, un dels seus músics de capçalera, si es pot dir així.

A vegades també hi passa quan torna del Monte Caprino (un dels llocs clàssics del cruising romà). Aleshores, després d’haver pres alguna pastilla per calmar l’ansietat i preparar el repòs, és quan més li agrada la ciutat. Podria entrar directe al Corso des de la piazza Venezia, però prefereix perdre’s pels carrers paral·lels; travessa el Largo di Torre Argentina, passa per la Piazza Minerva i arriba al Pantheon. Després, passa pels carrerons propers al Parlament i arriba a la Via della Vite. Pren aigua de la font que hi ha al costat del portal on viu; pren l’ascensor; s’empassa una altra pastilla i escolta música en el seu mp3, preferentment Bach. Molt sovint -és cert- quan les pastilles no funcionen, pensa en la Laia. 

 El Pantheon en una de les magnífiques vedute del mestre Piranesi.

Primera trobada

Ens vam trobar a la seu de l'Aula de Teatre que dirigeix en Dani Rebollo, al Teatre Municipal de Palafrugell. Hi érem tots. Fins i tot els personatges, que aleshores eren només uns noms escrits en uns folis, on es lamentaven profundament de tot allò que els passava, els passaria i els havia passat. En Quique ens va demanar d'arribar a l'extrem del text, d'anar-lo buidant fins arribar als racons més amagats dels personatges. Era un divendres de tardor.

Durant l'estiu en Gerard havia escrit un text en excés narratiu, però amb una decisió dramàtica irrevocable. La proposta venia de l'Olga i en Dani. I també van ser ells els qui van proposar en Quique de dirigir l'obra. A la primera trobada vam sentar les bases d'allò que tots plegats preteníem. La Laura es va sumar al projecte per fer-ne les fotos i alhora presentar la proposta com a final de carrera.

L'Olga i en Dani van fer una primera lectura del text que havia escrit en Gerard. Era el primer pas, la primera aproximació als personatges.  Calia que el text assolís més ritme, alleugerir-ne certs paràgrafs, introduir-hi les zones obscures que s'hi intuïen, però que s'obviaven. Calia anar definint els personatges, el fotògraf gay que havia decidit de viure a Roma i l'arquitecta carregada de diners que no sabia massa bé que fer amb la seva vida i que tenia un problema que volia explicar. A partir d'aquest moment, vam anar perfilant l'estructura textual. I l'obra que inicialment es deia La devastació va començar ja a ser  Via Roma.

Fotos: Laura Algué

Els concerts d'estiu a l'església de Cadaqués

Les millors llunes del món són les de juny. Penjades dalt del Pení, il·luminen la badia amb la destresa d’un farer. La Laia solia anar a concert, i després de trobar-s’hi amb el Maurici, li proposava d’anar a fer un bany. Baixaven veloços els carrers empedrats i irregulars que van de l’esgésia a la platja, i mentre s’endinsaven dins l’aigua comentaven les fugues i fuguettes que els clavicèmvals proposaven metòdics. Aleshores, no hi havia res que els pogués agradar més. Bach, Corelli, Scarlatti, Pergolesi, Telemann… qualsevol traça de música barroca els empenyia a escoltar-ne una altra, i aquesta a una altra, i així fins l’infinit. El juny era el principi dels concerts i va va ser un juny també quan una nit de Sant Joan van iniciar un camí que acaba a Roma, en un pis petit i plàcid de la Via della Vite.

La vida és una successió de muntanyes russes que giren a diferents velocitats. La muntanya russa de l’adolescent és veloç com l’electricitat; sovint, la pròpia acceleració centrífuga t’escup del cercle, i resulta feixuc i dificultós tornar-hi a entrar amb les mateixes condicions. Massa vegades, tant la Laia com el Maurici havien tingut aquesta sensació. Una nit de Sant Joan van sortir del cercle i durant anys van maldar per tornar-hi. Tan fàcil com era: només calia desescriure el camí i tornar a l’inici de tot.

Per començar, l'Aria de les Variacions Goldberg, en mans de Glenn Gould

Definitivament, en Maurici no se la pot treure del cap. Amb la seva amiga Laia han passat moltíssimes estones escoltant l'Aria de les Variacions Goldberg enregistrada per Glenn Gould. A Cadaqués, a Siena, i aquesta nit també a Roma. Com diu el propi Maurici, l'Aria desconvoca el dolor, fa de Sherezade, postposa la mort, hipnotitza la solitud, anestesia les desolacions. "Si estiguéssim sempre escoltant les Goldberg, mai no ens passaria res. Seríem immortals."

Glenn Gould ve enregistrar dues vegades les Variacions Goldberg de Johan Sebastian Bach; la primera, que va ser també la seva estrena als estudis de gravació, l'any 1955; la segona, l'any 1981, poc abans de morir. És magnífic escoltar Gould, però també ho és veure'l. Assegut damunt una cadira desproporcionadament petita en referència al piano, sembla teixir la música; com si la construís en aquells precisos moments. Maníac, malalt, egocèntric i excèntric, Glenn Gould ha esdevingut una de les icones del SXX. Hi ha fins i tot qui dubta que les Goldberg existíssin abans d'ell.