divendres, 14 de gener del 2011

Improvisació









 




Fotos: Laura Algué

dimarts, 11 de gener del 2011

La Música

Un dia la Laia s’adona que no està sola. Que hi ha la música. Com una droga. Al principi de tot van ser les nits d’insomni; les nits despacients de l’adolescència, dins la tebior de l'habitació on dormia; on sempre estava sola. Es fa difícil descriure l’ansietat a les cames, estirada al llit; l’agitació silenciosa dels músculs, lenta i laboriosa com un insecte. L’assumpció immòbil de tots els silencis i les remors minúscules que omplen la casa, els mobles, els calaixos. Aleshores tots els desficis s’acumulen al pensament i el son es fa tan llunyà i inabastable com la calma o el simple repòs. Ni tan sols la masturbació és cap salvació de res; a penes destensa… Però la música… Ah! La música! Un dia va descobrir que els discos de Vivaldi o Bach desfermaven en ella sensacions més plaents que no pas el pop que escoltava amb les amigues. Una tarda de diumenge lenta i autumnal que va acompanyar eI seu pare al Palau de la Música va ser l’inici de tot. No en recorda res, d’aquell concert; ni els autors ni els intèrprets; però sí que aquella nit en arribar a Cadaqués va prendre un d’entre tots els discos que el seu pare guardava en un prestage del menjador: tenia una portada groguenca, ocupada totalment per 30 contactes fotogràfics amb la imatge d’un pianista despentinat i amb una gesticulació exagerada, teatral, vestit amb una camisa blanca abotonada fins al coll. En quant va escoltar aquell vinil, va minvar d’immediat la sensació incòmoda i ansiosa que li ofegava el cos.
Mai no li agraïrà prou, el Maurici, que li regalés aquell disc; en fer-ho, va usar l’exclusiva cerimoniositat de qui regala l’únic mapa existent que porta al país de Shangri-la. Pròpiament, com si fossin uns escollits.