La Música

Un dia la Laia s’adona que no està sola. Que hi ha la música. Com una droga. Al principi de tot van ser les nits d’insomni; les nits despacients de l’adolescència, dins la tebior de l'habitació on dormia; on sempre estava sola. Es fa difícil descriure l’ansietat a les cames, estirada al llit; l’agitació silenciosa dels músculs, lenta i laboriosa com un insecte. L’assumpció immòbil de tots els silencis i les remors minúscules que omplen la casa, els mobles, els calaixos. Aleshores tots els desficis s’acumulen al pensament i el son es fa tan llunyà i inabastable com la calma o el simple repòs. Ni tan sols la masturbació és cap salvació de res; a penes destensa… Però la música… Ah! La música! Un dia va descobrir que els discos de Vivaldi o Bach desfermaven en ella sensacions més plaents que no pas el pop que escoltava amb les amigues. Una tarda de diumenge lenta i autumnal que va acompanyar eI seu pare al Palau de la Música va ser l’inici de tot. No en recorda res, d’aquell concert; ni els autors ni els intèrprets; però sí que aquella nit en arribar a Cadaqués va prendre un d’entre tots els discos que el seu pare guardava en un prestage del menjador: tenia una portada groguenca, ocupada totalment per 30 contactes fotogràfics amb la imatge d’un pianista despentinat i amb una gesticulació exagerada, teatral, vestit amb una camisa blanca abotonada fins al coll. En quant va escoltar aquell vinil, va minvar d’immediat la sensació incòmoda i ansiosa que li ofegava el cos.

Mai no li agraïrà prou, el Maurici, que li regalés aquell disc; en fer-ho, va usar l’exclusiva cerimoniositat de qui regala l’únic mapa existent que porta al país de Shangri-la. Pròpiament, com si fossin uns escollits.