La Laia perd els dies a Cadaqués i no sap com treure’s del cim la malvolguda sensació d’ansietat que li produeixen els dies, les hores, el pas fastigós dels minuts. La Laia pensa sempre que perd el temps, i no és capaç de fer-hi res. Tampoc no té les ganes ni l’energia necessària per canviar les coses. Només quan és a prop del Maurici li minva un xic el malestar minúscul que li mina el trajecte que uneix la seva gola amb el seu estómac. Sovint sent unes basques imprecises, però ben notòries. Aleshores s’estira nua al llit i es deixa anar escoltant un adagi lentíssim d’Scarlatti; pren l’ampolla de Prada (en la versió de fleur d’oranger) que té damunt la tauleta de nit i se’n ruixa amb abundància el cos. Durant molt de temps, aquesta ha estat per a ella la luxúria més extrema, el plaer més excels.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada