Certament, la Piazza della Rotonda, amb el Pantheon de front, és la plaça més bella de la ciutat on totes les piazze són belles. Cal anar-hi just a la matinada, venint de prendre unes copes al Campo de Fiore, camí del Corso. Aleshores, la ciutat està buida i la BSO precisa no és altra que qualsevol dels concerts barrocs que sovint escolten la Laia i el Maurici. De nits, els portals enormes del Pantheon semblen les portes a qualsevol dels cercles que el Dante descrivia a la Divina Comèdia. En cap altre lloc, però, no fa bo d’estar que no sigui aquí.
Al Maurici, quan torna sol al seu pis de la Via della Vite, li agrada acostar-se a les columnes gegantines del temple. Sap que dins hi ha la tomba de Raffaello Sanzio, i en coneix l’epitafi: Ille hic est Raphael timuit quo sospite vinci, rerum magna parenset moriente mori (Aquí reposa Raffaello; mentre era viu, la Natura temia d’ésser vençuda per ell; ara que és mort, tem de morir). Hi ha també la tomba d’Arcangelo Corelli, un dels seus músics de capçalera, si es pot dir així.
A vegades també hi passa quan torna del Monte Caprino (un dels llocs clàssics del cruising romà). Aleshores, després d’haver pres alguna pastilla per calmar l’ansietat i preparar el repòs, és quan més li agrada la ciutat. Podria entrar directe al Corso des de la piazza Venezia, però prefereix perdre’s pels carrers paral·lels; travessa el Largo di Torre Argentina, passa per la Piazza Minerva i arriba al Pantheon. Després, passa pels carrerons propers al Parlament i arriba a la Via della Vite. Pren aigua de la font que hi ha al costat del portal on viu; pren l’ascensor; s’empassa una altra pastilla i escolta música en el seu mp3, preferentment Bach. Molt sovint -és cert- quan les pastilles no funcionen, pensa en la Laia.
El Pantheon en una de les magnífiques vedute del mestre Piranesi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada