Les millors llunes del món són les de juny. Penjades dalt del Pení, il·luminen la badia amb la destresa d’un farer. La Laia solia anar a concert, i després de trobar-s’hi amb el Maurici, li proposava d’anar a fer un bany. Baixaven veloços els carrers empedrats i irregulars que van de l’esgésia a la platja, i mentre s’endinsaven dins l’aigua comentaven les fugues i fuguettes que els clavicèmvals proposaven metòdics. Aleshores, no hi havia res que els pogués agradar més. Bach, Corelli, Scarlatti, Pergolesi, Telemann… qualsevol traça de música barroca els empenyia a escoltar-ne una altra, i aquesta a una altra, i així fins l’infinit. El juny era el principi dels concerts i va va ser un juny també quan una nit de Sant Joan van iniciar un camí que acaba a Roma, en un pis petit i plàcid de la Via della Vite.
La vida és una successió de muntanyes russes que giren a diferents velocitats. La muntanya russa de l’adolescent és veloç com l’electricitat; sovint, la pròpia acceleració centrífuga t’escup del cercle, i resulta feixuc i dificultós tornar-hi a entrar amb les mateixes condicions. Massa vegades, tant la Laia com el Maurici havien tingut aquesta sensació. Una nit de Sant Joan van sortir del cercle i durant anys van maldar per tornar-hi. Tan fàcil com era: només calia desescriure el camí i tornar a l’inici de tot.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada